Quan les coses sempre es poden fer millor, es fan pitjor

. Deu ser una premisa del MANUAL DEL BUEN HACER.  Un país plé d'estrategues que prenen decissions sense tenir en compte que envers la salut les millors decissions son aquelles on el  que es humanament  possible i desitjable es el que s'ha de fer. Ajudar a la recuperació de Teresa Romero tras haver sobreviscut a l'Ébola.

Teresa Romero ha sobreviscut a l’Ébola , es una gran noticia, de veritat. La preocupació a partir d’aquest moment hauria estat com afrontar el seu procés de recuperació, físic i psicològic, desprès d’una experiència que l’ha confrontat de manera molt seriosa amb la mort. Ha estat la primera persona contagiada al nostre país, desprès d’atendre juntament amb l’equip mèdic al missioner contagiat que finalment va morir a l’Hospital Carlos III de Madrid, el que ha suposat una pressió afegida en la seva persona, la pressió mediàtica, la amenaça a la seva intimitat, la responsabilitat que un conseller de sanitat ha posat en ella, de ser la causant del seu propi contagi i per tant de la seva pròpia mort ( si s’hagués donat), i en aquest país i en aquests governants NO PASSA RES,....ni la dignitat de fer un pas enrere,...m’he equivocat i plego, ni la dignitat de qui tenia que haver-lo cessat en el seu càrrec i no ho fa de manera immediata i fulminant. Sento vergonya dels meus governants i no confio en que siguin persones capaces , honestes i valuoses.

Però tornem al procés de readaptació de Teresa Romero, l’ infermera que ha sobreviscut a l’Ébola; com retrobar-se amb els seus, anar digerint progressivament les informacions del seu procés, del sacrifici del seu gos, de l’alarma social generada, de l’ ingrés preventiu de moltes persones properes, de la responsabilitat que se li ha atribuït en el contagi, de les intencions del seu marit d’iniciar un procés judicial per restablir dignitat i honorabilitat de la seva dona, de la pressió mediàtica que vindrà,..un procés que ha començat malament, per molt que a nivell sanitari es vulgui argumentar;...llegeixo avui a la Vanguardia “TERESA ROMERO, ENFONSADA I MOLT DECEBUDA PERQUÈ CONTINUA AILLADA,... l’equip mèdic ha decidit mantenir-la aïllada 15 dies mes, per tenir mes seguretat (“ ...en espera de que uns cultius deixin clar que els seus fluids no contenen cap ADN de l’Ébola”) . No en soc expert per dir si la mesura es adient o no, però llegint les informacions tinc la sensació de que a vegades hi ha persones  o professionals que PODEN O VOLEN MORIR D’EXIT. Crec que es podria fer un procés de vigilància, control o prevenció i també de readaptació i contacte amb els seus de manera progressiva abans que continuar amb total aïllament, la salut psíquica també es important en aquests moments.

Tothom està a la expectativa, SOBRETOT EN EL MOMENT QUE SURTI DE L’HOSPITAL, o quan pugui dir les primeres paraules, es innegable l’interès mediàtic i no ho dic en sentit negatiu, crec que ens parli de la seva experiència i com l’ha viscut pot tenir molts punts favorables i de missatge a la societat de fortalesa personal, psicològica, de saber una mica mes de la dimensió humana quan una persona passa per una experiència com aquesta. Però  tothom sospita ( o sospitem) que vindran fotos i medalles, i que molts voldran sortir a aquestes fotos. I THOTOM s’oblida, que darrera de Teresa Romero hi ha una persona que te molt a dir, ....i que sovint oblidem:

“que es la persona que ha de ser preguntada”..

“ que es la persona que ha de prendre decisions”...

“ que ha de recuperar la seva vida de manera progressiva i deixar enrere aquest mal somni, com ella decideixi i amb l’ajuda dels seus,...”

“que es ella la responsable de dir i fer allò que necessita o que vol, perquè es capaç de fer-ho...”