Al llarg del nostre cicle vital, és a dir des del moment del nostre naixement fins a la vellesa i el final de la vida, anem a trobar en diferents moments o etapes que podríem considerar etapes crítiques o crisis existencials.

Per exemple en la meitat de la vida el que s'ha anomenat la crisi dels 40 es correspondria amb un període de la nostra vida (la meitat més o menys) on avaluaríem metes i èxits obtinguts. Un altre moment per exemple de canvi en la dona pot ser el cessament definitiu de la menstruació (menopausa) que passa entre els 43 i els 50 anys, que acaba amb la capacitat reproductiva de la dona.

La història de la nostra vida va a compartir moments plàcids i estables amb moments de major desequilibri o crisi, sobretot quan apareixen noves demandes o exigències de l'entorn que van a exigir-nos un esforç d'adaptació. Entre ambdós períodes necessitarem de temps de transició per resoldre la crisi i adaptar. Per tant necessitarem habilitats i recursos per afrontar aquests canvis a través del temps.

En altres ocasions aquests canvis seran abruptes, inesperats, generant-se un estat de gran inestabilitat emocional, es trenca l'equilibri previ. La incertesa del que vindrà ens espanta. Si ens veiem sobrepassats és quan parlem de la crisi pròpiament dita.

En definitiva podem entendre la crisi quan un determinat succés amenaça amb alterar l'equilibri personal, tant en sentit favorable com advers.

Les crisis no cal entendre-les com estats estrictament negatius, són també un moment d'oportunitat per créixer i modificar aspectes personals, poden convertir-se en ocasions en una finestra oberta a altres possibilitats o nous projectes.