El suicidio: Cuando vivir es un problema

“Mi vida no tiene sentido. Estoy cansada, quiero terminar y ya está.
No veo futuro, no tengo ganas de nada, sólo pienso en morir, en todo momento, en todo momento. Es lo mejor, así no sufre nadie, así me saco de encima todos los problemas
No es que me quiera suicidar, es que no sé qué sentido tiene vivir así, mi vida es una mierda, sin trabajo, sin pareja, ...ya lo he probado todo, estoy cansado, quiero terminar,...
Estoy harta, cansada, todo me da igual, hace tiempo que ya no rico, soy una carga para mi familia, pienso que si acabo dejaría de ser un problema para los demás”

Éstas son las expresiones más comunes de personas que sufren y que presentan ideaciones suicidas. Un dato esperanzador para todas aquellas personas que se ven atrapadas en esta dinámica es que la inmensa mayoría de pacientes con ideación suicida no acabarán suicidándose, aunque resulta muy perturbador para ellas y para las personas del entorno. Sin embargo, una detección e intervención a tiempo puede convertirse en una gran ayuda para revertir la situación de crisis. Detrás de la conducta suicida existen una serie de factores y casuística compleja y duradera en el tiempo. El paso más importante para detectar y revertir esta situación es que se pueda visualizar, que el sufrimiento asociado a crisis suicidas deje de ser invisible para poder intervenir a tiempo y así salvar vidas que es de lo que se trata cuando hablamos de prevenir el suicidio.

La vida es lo que hacemos, lo que nos pasa, estar presentes para construir un proyecto de vida y una identidad que nos permita hacer frente a la propia vulnerabilidad existencial y nuestra finitud, como decía Ortega y Gasset; la vida no bien dada, debemos hacerla, debemos construirla y además este tiempo de vida, el trayecto que hacemos, debe tener un sentido y debe valer la pena. Este camino irá acompañado de logros, fracasos, dificultades, que nos pondrán ante retos de superación constantes, que no siempre serán de resolución sencilla o posible. Nuestras sociedades se han vuelto muy complejas y exigentes en cuanto a la consecución de retos y proyectos personales, profesionales, familiares,..., las relaciones humanas no están exentas de obstáculos, dificultades y las redes sociales han contribuido a banalizar y reducir el contacto cara a cara, que es donde se establecen vínculos y vinculación emocional y personal. Entre otras muchas casuísticas caracterizadas por los cambios, inmediaciones, diversidad y complejidad, ...construir el proyecto de vida no está siendo fácil para muchas personas y habrá muchas que no lo conseguirán. Una sociedad abocada al placer, la inmediatez, el éxito profesional, académico, social, ser guapos y guapas, populares, interesantes, diferentes, ... exige mucho esfuerzo y al mismo tiempo ser muy resilientes. La fortaleza, constancia, continuidad para superar los obstáculos de la vida se ven comprometidos por los propios valores de la sociedad hiperhedonista en todo momento, ya todas horas. Parece que las dificultades, el sufrimiento, el malestar emocional que tienen una función de autorregulación y construcción de proyecto de vida e identidad, no tengan o no tengan que tener espacio en nuestras vidas.

Cuando se habla y se teoriza sobre el suicidio, se hace referencia a dos modelos, uno que es más biomédico que se centra en parámetros neuronales, genética, vulnerabilidades bioquímicas y otro modelo que tiene más que ver con factores contextuales y de historia personal . Más allá del conocimiento o desconocimiento hacia la experiencia y conducta suicida la realidad es que detrás del suicidio existe una experiencia de gran sufrimiento humano en la persona que se ve atrapada por el dolor de vivir y por el deseo de dejar de sufrir. Saber más sobre el suicidio nos puede ayudar a detectar y ofrecer ayuda a tiempo, aunque las motivaciones psicológicas o las predisposiciones biológicas nos pueden ayudar, es de gran dificultad averiguar el proceso implicado en la persona que pone fin a la su vida. Ni todos los factores de riesgo, aislados o sumados, ni predisposiciones biológicas, ni siquiera la depresión mayor, son predictoras de que una persona se suicide.

El fracaso reiterado en lo importante en diversas esferas de la vida del ser humano es un elemento común en la conducta suicida en general, y es el fracaso y la no superación la que se encuentra detrás de muchos actos suicidas; el fracaso en las relaciones que llevan a conflictos o al aislamiento y soledad, la no pertenencia, el fracaso a la hora de conseguir la identidad o imagen que nos imponemos o que se nos impone tanto a nivel físico como psicológico puede hacernos sentir despreciables , los fracasos amorosos, donde la persona puede optar a renunciar a vivir sin el otro, el fracaso de la propia vida, de frustración por no conseguir la vida que deseamos acaban traduciéndose en infelicidad,.... el fracaso genera enfermedad , el éxito es el antídoto.

El suicidio a pesar de lo que se piensa no es un acto impulsivo que aparece de la nada, en forma de “rampell”, tiene un largo recorrido

El suïcidi : Quan viure es un problema

“La meva vida no té sentit. Estic cansada, vull acabar i ja està.

No veig futur, no tinc ganes de res, només penso a morir, a cada moment, a tota hora. És el millor, així no pateix ningú, així em trec de sobre tots els problemes

No és que em vulgui suïcidar, és que no sé quin sentit té viure així, la meva vida és una merda, sense treball, sense parella, ...ja ho he provat tot, estic cansat, vull acabar,...

Estic farta, cansada, tot m'és igual, fa temps que ja no ric, sóc una càrrega per a la meva família, penso que si acabo deixaria de ser un problema per als altres”

Aquestes son les expressions mes comunes de persones que pateixen i que presenten ideacions suïcides. Una dada esperançadora per totes aquelles persones que es veuen atrapades en aquesta dinàmica es que la immensa majoria de pacients amb ideació suïcida no acabaran suïcidant-se, tot i que resulta molt pertorbador per a elles i per les persones de l’entorn. Tot i això, una detecció i intervenció a temps pot esdevenir una gran ajuda per revertir la situació de crisi. Darrera de la conducta suïcida hi ha tot un seguit de factors i casuística complexa i duradora en el temps. El pas mes important per detectar i revertir aquesta situació es que es pugui visualitzar, que el patiment associat a crisis suïcides deixi de ser invisible per tal de poder intervenir a temps i d’aquesta manera salvar vides que es del que es tracta quan parlem de prevenir el suïcidi.

La vida es allò que fem, allò que ens passa, estar presents per construir un projecte de vida i una identitat que ens permeti fer front a la pròpia vulnerabilitat existencial i la nostre finitud, com deia Ortega i Gasset; la vida no bé donada, la hem de fer, la hem de construir i a més aquest temps de vida, el trajecte que fem, ha de tenir un sentit i ha de valdre la pena. Aquest camí anirà acompanyat d’ èxits, fracassos, dificultats, que ens posaran davant reptes de superació constants, que no sempre seran de resolució senzilla o possible. Les nostres societats s’han tornat molt complexes i exigents pel que fa a l’assoliment de reptes i projectes personals, professionals, familiars,..., les relacions humanes no estan exemptes d’entrebancs , dificultats i les xarxes socials han contribuir a banalitzar i reduir el contacte cara a cara, que es on s’estableixen lligams i vinculació emocional  i personal. Entre moltes altres casuístiques caracteritzades pels canvis, immediateses, diversitat i complexitat, ...construir el projecte de vida no està sent fàcil per a moltes persones i hi hauran moltes que no ho aconseguiran. Una societat abocada al plaer, la immediatesa, l’èxit professional, acadèmic, social, ser guapos i guapes, populars, interessants, diferents, ...exigeix molt d’esforç i alhora ser molt resilients. La fortalesa, constància, continuïtat per superar els entrebancs de la vida es veuen compromesos pels propis valors de la societat hiperhedonista en tot moment, i a totes hores. Sembla que les dificultats, el patiment, el malestar emocional que tenen una funció d’autoregulació i de construcció de projecte de vida i identitat, no tinguin o no hagin de tindre espai a les nostres vides.

Quan es parla i es teoritza sobre el suïcidi, es fa referencia a dos models, un que es mes biomèdic que es centre en paràmetres neuronals, genètica, vulnerabilitats bioquímiques i un altre model que te mes a veure amb factors  contextuals i d’història personal. Mes enllà del coneixement o desconeixement envers la experiència i conducta suïcida la realitat es que darrera del suïcidi hi ha una experiència de gran patiment humà en la persona que es veu atrapada pel dolor de viure i pel desig de deixar de patir. Saber-ne mes sobre el suïcidi  ens pot ajudar a detectar i oferir ajuda a temps, tot i que les motivacions psicològiques o les predisposicions biològiques ens poden ajudar, es d’una gran dificultat esbrinar el procés implicat en la persona que posa fi a la seva vida. Ni tots els factors de risc, aïllats o sumats , ni predisposicions biològiques, ni tan sols la depressió major, son predictores de que una persona es suïcidi.

El fracàs reiterat en allò que es important en diverses esferes de la vida del ser humà  es un element comú en la conducta suïcida en general, i es el fracàs i la no superació la que es troba darrera de molts actes suïcides; el fracàs en les relacions que porten a conflictes o a l’aïllament i soledat, la no pertinença, el fracàs alhora d’aconseguir la identitat o imatge que ens imposem o que se’ns imposa tant a nivell físic com psicològic ens pot fer sentir menyspreables, els fracassos amorosos, on la persona pot optar a renunciar a viure sense l’altre, el fracàs de la pròpia vida, de frustració per no aconseguir la vida que desitgem acaben traduint-se en infelicitat,.... el fracàs genera malaltia, l’èxit es l’antídot.

El suïcidi malgrat el que es pensa no es un acte impulsiu que apareix del no res, en forma de “rampell”, te un llarg recorregut, que de vegades s’inicia en experiències a la infància-adolescència (vulnerabilitats com ara pèrdues, abusos)  i travessa les etapes posteriors de la vida . El procés fins al final de vida (auto matar-se) s’inicia al cap, en forma de idea, que pot anar desenvolupant-se en interacció constant amb els factors vitals i experiències de vida sobretot histories de fracàs, fracàs de projecte de vida que poden conduir a un gran patiment, sentiment de buidor i desesperança al llarg dels mesos i anys. El fracàs comporta la presencia d’angoixa. La persona lluitarà per pura supervivència, lluitarà per resoldre, per trobar sortides a la situació present. Es quan aquesta lluita es perllonga en el temps sense resultats exitosos quan es pot donar una situació de defalliment, d’esgotament que pot portar a la derrota  existencial , a la desesperança i la depressió. Aquest es l’espai on observem la activació de les idees suïcides. En la majoria de persones diagnosticades de depressió major, es fan evidents idees de suïcidi, no obstant no totes les persones amb depressió ni les persones amb ideació acaben suïcidant-se .

El fracàs en el projecte de vida en el present i la desesperança envers el futur es un activador comú en la major part de suïcidis. Les dites populars “mentre hi ha vida hi ha esperança”, “la esperança es lo darrer que es perd”. La desesperança trenca els ponts, les bastides, la possibilitat de refer el projecte i sense projecte no hi ha vida , es el terreny abonat per la ideació i desig suïcida que pot esdevenir en capacitat per dur-lo a terme.

Una detecció a temps ha de donar la possibilitat i permetre ajudar a les persones que han obert la via del suicidi per posar fi al patiment, perquè viure els fa mal. Es tracta doncs de fer visible el problema i ajudar des de totes les intancies socials, sanitàries, educatives, etc.  a recuperar la esperança

Refent bastides per trobar sentits de vida

Omplint el dia a dia amb petits èxits

Construint esperança en el futur i en els altres

Identificar valors, experiències , records de persona valuosa que ha tingut al llarg de la vida i que poden ser d’ajuda en el present

Perque viure deixi de fer mal