La situació que estem vivint amb la crisi de la Covid-19 ha fet emergir estats emocionals ja descrits a l’antiguitat i que havien quedat obsolets, com el terme “Acedia” , que pot explicar de manera no patologitzant els estats emocionals i comportaments derivats d’aquesta crisi en moltes persones. L’acedia no es un trastorn, per mes que tinguem una tendència excessiva en els nostres dies a psiquiatritzar, (etiquetar-ho tot com a símptomes o trastorns mentals), tot i que es innegable que una de les conseqüències evidents d’aquesta crisi es l’afectació de la salut mental, amb presencia de patologies clíniques . En va captivar aquesta paraula a partir d’una columna de A. Gutierrez a la Vanguardia (7/1/2021) on parlava de l’acedia política, en el seu l’article  parla d’un malestar, no d’un símptoma , defineix l’acedia com “un estat personal que pot ser social o col·lectiu i que afecta l’ànim, la percepció i la reacció davant les dificultats, no es tedi, es mes profund : es resignació que corca l’esperit, que destrueix la nostra resiliència, que alimenta els nostres recels, que deteriora la nostra consciencia, que ens aïlla i tanca al nostre propi cos i mon, presoners de la claudicació i la desesperança. Es una postració resignada”

El terme ha tingut diverses accepcions al llarg dels temps, des de la edat mitjana fins la cristiandat i el mon modern. Entre la cristiandat aquest estat atacava principalment als monjos, es coneixia com el “ dimoni del migdia”; una mena d’abúlia persistent barrejada amb tristesa profunda que comença amb una mena d’abatiment (semblant a la nostra actual depressió) i acaba amb la imaginació excitada, la confusió mental i l’abandó total de la disciplina conventual, i fins desconfiar del tot de la creença en la pròpia salvació de l’ànima, amb el que comporta de sensació de desesperació. Era un malestar viscut pels homes, sense gaudir de les coses, en la paràlisi del temps com a etern present, on tot era pla i sense fites visibles que convidessin als homes a projectar-se envers algú o projectar-se en alguna cosa, que li permetés ser transcendent .

Mes tard es va parlar de l’Acedia com una mena de “paradepressions”, Charbonneau y Legrand (2003) designen aquestes com un conjunt de problemes sovint infrasintomàtics, làbils i escassament significatius per ser etiquetats com a símptomes. En una etapa mes moderna Noemí Vino (2015) distingeix una sèrie de característiques en l’acedia:  falla el per a què? Es perd sentit de finalitat propi de l’acció humana, ni atracció ni motivació per actuar, es produeix una discontinuïtat en el passatge d’un projecte a un altre, s’interromp la trajectòria que portàvem, i res del que passa compromet a l’acció, es passa per curiositat d’una cosa a un altre, per avorriment, esperem ser empaitats pel desig, el home no es capaç de prendre la iniciativa, espera que una força exterior l’empaiti a tenir iniciativa, a la espera de que passi quelcom, de que alguna novetat commogui l’apatia.

La Covid provoca l’efecte semblant a una silenciosa boira que nivel.la el nostre dia a dia en una realitat estranya, i que tot ho acaba envoltant d’una estranya indiferència. Recordem sinó les nostres reaccions dels primers moments de contacte amb la COVID durant la fase d’alarma, la sensació d’estranyesa, irrealitat, certa confusió i desorientació, juntament amb la por i trencament dels hàbits del dia a dia, que ens orientava en una direcció.

A nivell mes contemporani, el psiquiatre López Ibor, parla de l’acedia com “tedi “en la seva obra a l'angoixa vital. Diu que el trastorn tediós, individuat originàriament en l'àmbit monàstic, també està present en els nostres dies a través de l'angoixa: "És lògic suposar que en molts dels casos de agror que ocorrien en els convents en una altra època realment es tractava d'alteració dels sentiment vitals, netament patològics, que ara es manifesten d'una altra manera. Ara, quan el subjecte en la vida moderna es troba alterat en la seva vitalitat, aquesta alteració s'expressa freqüentment en forma d'angoixa. Joan Cassià havia identificat el fenomen de l'accídia amb l'angoixa de el cor. Aquí, López Ibor, parla d'una angoixa vital amb base somàtica i biològica. Parla d'una angoixa inherent a l'home com a ésser vivent i, com a tal, és una angoixa provocada per la mateixa facticitat de la vida humana: L'angoixa expressa la facticitat de la vida humana. És l'estructura que correspon a la vida tal com és, és a dir, limitada per la mort i per la malaltia. La Covid-19 ha comportat a nivell planetari el contacte estret del home amb la seva angoixa existencial, l’angoixa primària : morir com a conseqüència de ser contagiat per la Covid, el que ha provocat la presencia de por sostinguda en el temps, i el seu correlat immediat; l’ansietat.

Hem pogut comprovar com en la majoria d’estudis realitzats a la Xina, i a Espanya, com les principals reaccions i estats emocionals vinculats a la vivència de la Covid 19 han impregnat la majoria de persones i professionals sanitaris, amb aquesta “angoixa del cor”. En un estudi recent amb una mostra de 9138 sanitaris espanyols en un 45,7% presenten risc alt per algun tipus de trastorn mental. Es parla de reaccions de por, ansietat, depressió, apatia, fins i tot apareix la idea de la mort o haver tingut pensaments de matar-se en un percentatge significatiu (3,5% de professionals sanitaris).

Donat que estem davant de l’experiment psicològic més gran que ha afrontat la humanitat a nivell global, on desconeixem per complert quin serà l’impacte psicològic i l’afectació a llarg termini en la salut mental, ja que no hi ha evidencies ni precedents, m’estimo més entendre que potser estem davant, una “acedia per Covid”, caracteritzada per estats emocionals  incerts ,canviants, difusos i eteris , que toca totes les esferes del nostre dia a dia,  del nostre mon emocional i que no necessàriament haurà de comportar tenir una població emmalaltida mentalment a llarg termini. Com tots els esdeveniments i reptes que la vida ens posa pel davant, sempre hi hauran persones de major vulnerabilitat i que corren mes risc de descompensar-se psicològicament i patir trastorns, o els que ja tenen aquesta situació prèvia a la Covid estaran en més risc per descomptat.

Tot i això hi podem contrarestar “el dimoni de migdia” a través de la paciència feta de perseverança on es posen en joc la estabilitat i la resistència. Qui mes qui menys s’ha sorprès de la capacitat que tenim d’adaptar-nos a l’adversitat, de continuar remant en mig d’aquest mar confús, potser abans anava tot molt de pressa i ara hem d’adaptar i acceptar el que tenim al davant, la paciència es un requisit indispensable, però alhora requereix esforç i aprenentatge, la paciència no es un estat o efecte espontani, no se es pacient espontàniament, ni s’aconsegueix de cop, cal treballar-ho per no caure en la desesperança, el tedi, l’angoixa perpetua, la depressió.