Que època més grisa, mediocre i Trumpista
Només cal que mirem al nostre voltant, per adonar-nos del color que ens envolta, no és el meu desig de ser pessimista, ni realista pessimista, tampoc envolicar-me en la bufanda del positivisme, ja m'agradaria viure en colors vius, diversos, il·lusionants, de confiança, esperança, ...
Estem envoltats de dirigents grisos, mediocres, poc preparats des de fa força temps, homes d'aparell de partit polític on les màquines es greixen només davant les noves eleccions que han de venir. El poder a qualsevol preu per satisfer egos narcisistes i interessos econòmics que si finalitzen en una molt bona pensió millor que millor.
Poc preparats, ja ho sabíem, però ara ens explota a la cara i de quina manera !, no imaginava trobar-me amb presos polítics, homes i dones que per les seves idees es vegin privats de la seva llibertat, com escarni davant la frustració del "antic règim "que mai va desaparèixer (sempre ha estat amagat). Poc preparats per a usar la paraula, el debat, confrontar idees i dibuixar paisatges il·lusionants, és una llàstima.
Poc preparats i sense escrúpols, ¡Trump ha vingut per quedar-se! I instal·lar-se a la nostra societat també, ... la postverdad (la mentida), la manipulació, el desvergonyiment, el ridícul, la manca de respecte, la manca de preparació i el menyspreu cap a les persones s'ha instal·lat en molts dels nostres polítics i en el escenari mediàtic
Els valors subvertits, les ideologies buidades de contingut, el pensament teatralitzat en comèdia, el postureo un nou postgrau, aquest és el paisatge que ens transmeten dia rere dia, en el qual es fa difícil albirar un camí de colors (sé que existeixen i són possibles).

Si hi ha una paraula que descrigui com em sento aquesta és afartament. Ja fa un temps llarg que l'muntar al cotxe ja han desaparegut les notícies, programes de debat, tertúlies, ... només se sent música clàssica, és el meu petit oasi. Solia prestar atenció a ments lúcides, intel·lectuals, homes i dones del carrer amb opinions que em semblaven d'allò més suggerent, respectable fins i tot amb les diferències quan no estava en sintonia amb determinades opinions de tall radical, racista, insolidàries, .. Parava atenció , si, atenció plena i conscient (mindfulness) i això em va permetre observar els canvis que es produïen en el meu organisme: una sensació de malestar generalitzat, difús, difícil de descriure, se m'accelerava fins i tot lleugerament el cor, ... fins que un dia vaig veure que pujava les espatlles i arrugava la cara en un gest que podria descriure de "angúnia", ... no recordo que estava escoltant, ... és igual, perquè tenia la sensació d'escoltar el mateix feia dies i dies, ... .Aquí vaig ser conscient que tenia de canviar alguna cosa del que feia (això ho tenim clar els psicòlegs, ser conscient és el primer pas, i després actuar en conseqüència, canviar coses per sentir-nos millor), ... i vaig canviar; vaig prémer l'emissora de música clàssica i des de llavors és l'única cosa que em permeto escoltar quan vaig al cotxe. De vegades m'ha resultat difícil mantenir-lo, sobretot quan es puja al cotxe meva filla (no li agrada la música clàssica al cotxe, li agrada només per estudiar, almenys és el que diu), molt dissimuladament al pujar al cotxe no diu res, baixa el volum de l'emissora, s'acomoda i mentre anem fent el trajecte en un moment com el que no vol la cosa prem el botó en OFF, ... ja ha après que és l'únic botó que li permet prémer, el de OFF, el del silenci, ja que sap que altres botons em fan mal. Podem xerrar o senzillament estar en silenci, és així com he aconseguit oxigenar-una mica de la realitat tan gris que m'envolta.