Dilluns, 08 Gener 2018 17:22

DIANA QUER,....UN ALTRE

 

DIANA QUER... UN ALTRE

Desaparicions, assassinats, violacions,...aquests tràgics fets ens han de convertir necessàriament en mercaderia de l'espectacle?

Ningú posa en dubte que les cadenes de televisió exploten i exprimeixen els successos cruents per guanyar audiència i per tant diners. Els formats ja siguin en un plató de TV amb convidats i sovint familiars directes de les víctimes d'aquests successos, o en el lloc o població on s'ha produït el fet, es un format barat i rentable. Un plató, imatges del lloc i escenaris dels fets, els darrers moments i els darrers espais trepitjats per la víctima i agressor/s, entrevistes a veïns i familiars,...no cal molta escenografia mes, per aconseguir alts nivells d'audiència.

L'atractiu radica en que son casos reals, que tracten de les vergonyes i atrocitats dels ser humà, no son casos de ficció ( pel·lícula), fet que comporta que l'espectador ho té mes fàcil per identificar-se, per percebre emocions fidedignes, per empatitzar amb el dolor de les víctimes i familiars,  la necessitat de trobar el perquè, de trobar una explicació que moltes vegades no existeix, per experimentar una sensació de confort i seguretat des de la butaca de casa perquè això no ens ha passat a nosaltres.

Accedir a la informació  i voler saber son necessitats normals, respon a la curiositat adaptativa dels essers humans, per sobreviure al llarg de la historia la curiositat ens ha permès valorar els perills, prendre precaucions. Tot i això no necessàriament ens ha de portar a convertir-nos en mercaderia d'espectacles televisius. Aquests espectacles poc tenen a veure amb el dret d'informar dels periodistes o del dret a saber dels ciutadans, s'han convertit en un entreteniment que traspassa totes les línies imaginàries del respecte, la intimitat, la decència, la necessària prudència per no fer mal a les víctimes pròximes ( familiars i amics)

Els estrategues del màrqueting televisiu per guanyar audiències es serveixen de tot tipus de tècniques, per mobilitzar les emocions en l'espectador, que son les que permeten quedar-se enganxats davant la pantalla. Es com les pel·lícules si no ens desperten caps sentiment, si no ens emocionem en una o altre direcció, no en parlarem o les deixarem a mitges. Sembla que xarrar amb els que tenim al costat, mantenir converses corrents o profundes, llegir i fer coses mes normaletes  i  quotidianes s'ha tornat una cosa molt avorrida, i algunes cadenes sempre tenen coses mes interesants que oferir. Per això no s'estaran de res, diluint de forma grollera i fins i tot de manera morbosa el que es la informació del que no ho és. Convertiran la noticia en un serial, ja que fraccionar les histories enganxa, bàsicament perquè deixar les histories inacabades genera estrès, incomoditats, necessitat de saber  com ha avançat o com acaben les histories. Som narradores d'històries que tenen un inici, una trama i un desenllaç,...  I d'aquesta necessitat que tenim els essers humans es fan servir els estrategues d'audiències, deixant oberts aspectes de la trama, del desenllaç per aconseguir mantenir les audiències

Molts especialistes posen el naixement d'aquest fenòmen ( que alguns van anomenar telebasura) en el famós cas de las nenes de Alcasser, el segrest, violació, tortura i assassinat de 3 nenes de 14 i 15 anys. Van desaparèixer quan feien autoestop per anar a una disco de Picassent Valencia, a una festa de l'institut. Van se trobades al cap de 75 dies. Es van fer programes en directe per diverses televisions, muntant platons improvisats, amb actors, inclús familiars de les nenes,...i es donaven tota classe de detalls dels que havien sofert les noies.

No espero que el tema canviï en el cas de Diana Quer, per desgracia, tot i que estigui revestit d'un format que intenta presentar-se com mes professionalitzat, portant a plató pèrits forenses de totes les rames científiques inimaginables, investigadors, criminòlegs, psicòlegs, sociòlegs, policies,... I d'un estil més didàctic, pretenent revestir la morbositat de classe didàctica a nivell forense, judicial, sistema carcerari,...

Els reportatges sobre crims i assassinats  es converteixen per desgracia en un filó, un jaciment d'audiències que ha portat a les cadenes de a barallar-se pels periodistes experts en aquest gènere, considerats com les noves estrelles de la televisió, magazines al matí, espais al mati, tarda, amb molts minuts i hores de repetició, d'imatges, d'històries de dolor, fins la cobertura diària si cal del judici en paral·lel. Quan ja ha passat el punt àlgid i deixen de ser rentables ( perquè baixa l'audiència) es torna a reobrir el debat sobre l'ètica professional, una polèmica que va sortint de manera cíclica i que apunta als mitjans de comunicació, potser es la diana més fàcil.

On queden els espectadors, la mercaderia de l'espectacle ? Aquest programes no existirien l'un sense l'altre, i mes enllà de la responsabilitat d'una part o de l'altre, als mitjans els hem de demanar actuar amb una certa ètica i codi deontològic com a professió periodística. A la mercaderia de l'espectacle ( potencialment tots els ciutadans), en nom de la llibertat d'elecció, poca cosa hem de dir, certament existeixen ciutadans que volen aquests programes i que s'apassionen en les seves vides amb els detalls morbosos com succeirà també en el cas de Diana Quer. Alguns ho defensen en el sentit de dir que es la ciutadania qui reclama aquests programes i que la proba son les audiències i una moda que també es reflecteix en sèries televisives i programes amb gran quantitat d'experts, convertint-se en un fet de consum més.

I en tot aquest tema on queden els servidors públics i l'Estat ? Evidentment també "estan a l'alçada de les circumstàncies" ( es ironia, ho dic per si de cas). Els cossos policials celebren amb multitudinàries rodes de premsa i posats de gala l'èxit o resolució del cas quan han atrapat a l'assassí, que per cert es la seva feina, i ens hem de congratular per descomptat, però es la seva feina, no crec que hagin de ser còmplices de tot aquest espectacle prodigant-se en declaracions i presència a tots els programes o serials que se'n faran del tema, proporcionant tot tipus de material de la investigació, descrivint estratègies, i un inacabable seguit de comentaris que alimentaran el tractament "morbós" del succés. Informar, sí, sense cap mena de dubte , però crec que va molt més enllà de la seva tasca d'informar professionalment.

No tot s'hi val en el nom de les audiències, i no s'hi val que mirem cap a una altre banda en nom de com funciona la nostra societat sota les lleis del mercat i la demanda. Cal conjugar de manera pedagògica, sincera i respectuosa els deure d'informar dels mitjans amb el dret a saber dels ciutadans, tenint cura dels aspectes ètics, com el tracte humà i respectuós amb la intimitat i la imatge de les víctimes i familiars. I demanar als consells d'administració dels mitjans que han d'adoptar mesures per complir escrupulosament amb el codi deontològic  alhora d'informar de successos com el de Diana Quer, garantitzant  la seguretat, el benestar físic i psíquic de les persones implicades en el succés.  No tot s'hi val, en nom de la llibertat d'expressió; aporten realment alguna cosa al conjunt de la informació les escenes que ens mostren sense cap tipus d'escrúpol dels cossos destrossats en accidents o atemptats? O pel fet  que una notícia relacionada amb el dolor i patiment humà, es d'interès informatiu  mostrar necessàriament la imatge de desesperació de les víctimes o familiars, o reproduir les seves paraules, les seves llàgrimes o atacs de fúria.?

Per no convertir-nos en còmplices o simple mercaderia de l'espectacle, hem d'apel·lar als valors individuals, aquests es troben sotmesos a la voluntat de cadascú i per tant també hi ha una responsabilitat individual en tot aquest despropòsit.

Cerca

Hemeroteca

amnistia

Contacte

ANDRÉS CUARTERO BARBANOJ
PSICOLOGIA CLÍNICA
Carrer d'Anselm Clavé, 28
08830 Sant Boi de Llobregat, Barcelona

icon telf+34 936 528 332

icon mailandres@andrescuartero.cat