La Catalunya menyspreada i el “jo ferit”

No hi ha cosa pitjor per la persona que se sentir-se descomptada, menyspreada i obviada, això deixa una ferida profunda en el nostre jo mes personal. Si aquest menyspreu a més es col·lectiu, social, es encara més greu, ja que son moltes persones que se senten ferides a Catalunya. Com que no existim i ens hem adonat que les estratègies comunicatives de l’Estat anaven per aquest camí, hem sortit amb massa al carrer i cada vegada més i mes persones per veure si així arribava el missatge al l’Estat i al món, de que si existim i de que som molts i molts ( i que no estem només els que sortim al carrer, també hi ha molts i molts que no han sortit i que existeixen també). Un exercici democràtic de debò comportaria que tots tinguéssim aquesta oportunitat de decidir.  Les persones que volem i ens creiem tenir drets de fer valdre la nostre veu hem parlat i molt, ens hem expressat durant aquests darrers anys i molt, sortint al carrer de manera pacífica compartint anhels i desitjos col·lectius , defensant unes idees i el dret a decidir del que volem com a poble, i el que trobem en  paraules de Antoni Puigverd a la columna de la Vanguardia del 22 d’octubre: “ ...aquest es el nus de la qüestió. Invisibilitzar els catalans que reclamen la independència es més que un recurs per no reconèixer el problema. Es una manera de deshumanitzar-los” , molt diferent es l’atenció rebuda i reconeixement fervorós als catalans que es van manifestar a favor de la unitat d’Espanya, per part de Rajoy i el monarca,....” No esteu sols”, aquests si que existeixen, ...i els altres?  No hi son?.  Aquestes son estratègies pròpies de partits autoritaris, dictatorials, menyspreant la diversitat i no reconeixent que hi ha un problema de fons que no es redueix com volen fer creure al món que tot es culpa d’uns governants descerebrats a Catalunya que de separatistes han passat a ser sedicionistes.

Torna la vella Espanya, potser no hi torna i sempre ha estat, son molts els que comparteixen aquest discurs ultraconservador,( “ A por ellos”) molts per desconeixement altres per preservar prebendes en el tauler de joc per no quedar fora del seu escó. Tots aquests fets em provoquen com a moltes persones una barreja d’emocions que van des de la tristesa a la ràbia, de sentir-me menyspreat i deshumanitzat a creure cada vegada més en un món on els ideals ens mantenen presents i humans, vius!. Estic atrapat, com moltes altres persones, enmig d’incerteses de futur, bombardejat amb campanyes de núvols negres de present i de futur,....estic inquiet però no tinc por, per molt que senti en els mitjans de comunicació espanyols paraules com reeducació, españolizar, purgues, malalts, adoctrinats, abduïts,....,

I encara no s’han preguntat ells,....que volen aquesta gent?